Contribuïdors

Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris matemàtiques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris matemàtiques. Mostrar tots els missatges
16 de març del 2010

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina


Tornem amb la segona part de la trilogia Millenium. En aquesta ocasió tornarem a analitzar el títol de la mateixa manera que l'anterior, en una portada del mateix estil i amb l'aparició del mateix personatge, la Lisbeth Salander. Si ve el protagonista del primer llibre era més en Mikael Blomkvist, a partir d'aquí veurem clarament que la protagonista és la Lisbeth. De fet, la narració comença amb ella, que es troba de viatge a una illa paradisíaca llegint un super llibre de matemàtiques. Coneixerem molt més sobre el passat de la Lisbeth quan es vegi ficada en un gran embolic. Si ve el tema de l'anterior llibre, és a dir, "els porcs sàdics que abusen de les dones", continuarà sent molt important, serà essencial el tema al qual fa referència al títol: "La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina".
Com l'altra vegada, la noia és la Lisbeth, que en algun moment va cremar algú amb un llumí i un bidó de gasolina. Això, és clar, és només un fet. Però al voltant d'això gira una extensa història que us serà revelada amb comptagotes, lectors. Quan l'acció arribi al moment clímax, però, l'autor va saber mantenir-nos en vil fent "zas!" i deixant la continuació pel tercer volum, que s'enllaçarà amb aquest.
La meva valoració sobre aquest volum és més positiva que l'anterior, ja que coneixem els personatges d'un bon principi i es centra més en la Lisbeth Salander, que és un personatge molt interessant. Al llarg de les pàgines fins i tot aconsegueix despertar sentiments d'idolatria.
Com ja deveu saber, a més, es va estrenar una pel·lícula sobre aquest llibre. No us en puc dir la meva opinió perquè encara no l'he vist. Tanmateix, us deixo aquí el tràiler, que mostra algunes de les coses que passen al llibre ^^

15 de febrer del 2010

La solitud dels nombres primers


Avui us parlaré d'una lectura fresca, per llegir en una tarda llarga. La solitud dels nombres primers, de l'italià Paolo Giordano i guanyadora del Premi Strega, gira al voltant dels nombres primers; en especial dels nombres primers bessons. Què són? Són nombres primers, és a dir, que només poden dividir-se per ells mateixos i per u, però que estan molt junts l'un de l'altre i que només els separa un nombre parell. L'argument gira al voltant de l'Alice i d'en Mattia, que són una d'aquestes parelles de nombres primers bessons. Així, el llibre ens va mostrant com són ells dos al cap dels anys en una acció que transcorre a dues bandes, menys en els moments en que les vides d'un i d'altre s'entrellacen. Com veureu en els primers capítols, que podeu llegir aquí, l'Alice va tenir un accident de petita que la va deixar coixa. En Mattia, per contra, té una germana de bessona, amb una intel·ligència inferior a la mitjana, que per culpa seva desapareix. En Mattia i l'Alice són dues persones que no encaixen en la societat i, per aquesta raó, se senten horriblement sols. No és que s'assemblin, són pols oposats pel que fa a les seves personalitats, però jo crec que són complementaris, que quan es troben i s'ajunten, s'equilibren; com es dóna a entendre el primer cop que s'agafen de la mà. A mi em sembla que s'estableix una contraposició entre les coses que els diferencien de la resta. L'Alice no encaixa en la societat perquè és coixa, que és una cosa física, del cos. En Mattia, en canvi, no encaixa per les seves neures. És molt intel·ligent, però tots els problemes que té estan al seu cervell. Totes les seves manies i traumes estan allà i això és el que el fa portar una vida apartada dels altres. Quan aquest parell s'ajunten, el defecte físic de l'Alice s'equilibra perquè en Mattia no en té cap. I les manies i traumes d'en Mattia són superats gràcies a la personalitat de l'Alice.
Sembla que estan destinats a estar junts, oi? Però aquesta no és una història d'amor feliç, és una història terriblement trista que ens parla de soledat, amb majúscules. Estar junts és l'única manera que tenen d'estar feliços i, malgrat tot, per una cosa o per una altra, tendeixen a separar-se. Cada un per un camí diferent, ben lluny l'un de l'altre, sols, marginats... Quina impotència se sent al llegir-ho i no poder fer-hi res.
En definitiva és un llibre que us enganxarà només començar-lo i que serà molt ràpid i fàcil de llegir. Diuen que és un llibre que no deixa indiferent: o bé t'encanta, o bé el trobes horrible. El que sí que asseguro és que és un llibre molt emotiu, molt adequat per moments de tristesa en que necessitis vessar unes quantes llàgrimes. Però no sé quina efecte pot tenir en moments d'alegria, o amb persones menys massoquistes que jo ._. Val la pena provar-ho.