Avui us parlaré d'una lectura fresca, per llegir en una tarda llarga. La solitud dels nombres primers, de l'italià Paolo Giordano i guanyadora del Premi Strega, gira al voltant dels nombres primers; en especial dels nombres primers bessons. Què són? Són nombres primers, és a dir, que només poden dividir-se per ells mateixos i per u, però que estan molt junts l'un de l'altre i que només els separa un nombre parell. L'argument gira al voltant de l'Alice i d'en Mattia, que són una d'aquestes parelles de nombres primers bessons. Així, el llibre ens va mostrant com són ells dos al cap dels anys en una acció que transcorre a dues bandes, menys en els moments en que les vides d'un i d'altre s'entrellacen. Com veureu en els primers capítols, que podeu llegir aquí, l'Alice va tenir un accident de petita que la va deixar coixa. En Mattia, per contra, té una germana de bessona, amb una intel·ligència inferior a la mitjana, que per culpa seva desapareix. En Mattia i l'Alice són dues persones que no encaixen en la societat i, per aquesta raó, se senten horriblement sols. No és que s'assemblin, són pols oposats pel que fa a les seves personalitats, però jo crec que són complementaris, que quan es troben i s'ajunten, s'equilibren; com es dóna a entendre el primer cop que s'agafen de la mà. A mi em sembla que s'estableix una contraposició entre les coses que els diferencien de la resta. L'Alice no encaixa en la societat perquè és coixa, que és una cosa física, del cos. En Mattia, en canvi, no encaixa per les seves neures. És molt intel·ligent, però tots els problemes que té estan al seu cervell. Totes les seves manies i traumes estan allà i això és el que el fa portar una vida apartada dels altres. Quan aquest parell s'ajunten, el defecte físic de l'Alice s'equilibra perquè en Mattia no en té cap. I les manies i traumes d'en Mattia són superats gràcies a la personalitat de l'Alice.
Sembla que estan destinats a estar junts, oi? Però aquesta no és una història d'amor feliç, és una història terriblement trista que ens parla de soledat, amb majúscules. Estar junts és l'única manera que tenen d'estar feliços i, malgrat tot, per una cosa o per una altra, tendeixen a separar-se. Cada un per un camí diferent, ben lluny l'un de l'altre, sols, marginats... Quina impotència se sent al llegir-ho i no poder fer-hi res.
En definitiva és un llibre que us enganxarà només començar-lo i que serà molt ràpid i fàcil de llegir. Diuen que és un llibre que no deixa indiferent: o bé t'encanta, o bé el trobes horrible. El que sí que asseguro és que és un llibre molt emotiu, molt adequat per moments de tristesa en que necessitis vessar unes quantes llàgrimes. Però no sé quina efecte pot tenir en moments d'alegria, o amb persones menys massoquistes que jo ._. Val la pena provar-ho.